El bressol d'un escriptor
Pàgina d'inici
 
Roger FM
rfm@rogerfm.net
05-10-08
 

Fa molts anys, diguem per exemple que cinquanta, una escola que no fos de l'estat o religiosa depenia totalment dels seus ingressos, ja que no existien les escoles concertades, i havia d'obtenir uns beneficis que permetessin anar tirant i poca cosa més. La cultura mai ha estat un bon negoci parlant en termes econòmics. Per causa de la necessitat de limitar les despeses, una escola podia estar ubicada en qualsevol mena de local. No sé quines condicions havien de complir però, en aquella època, la normativa no devia ser massa exigent.

Això feia possible l'existència d'una escola, per exemple, en un pis de l'eixample.

Aquest precisament era el cas de l'Acadèmia Cuberes. El vessant acadèmic estava a càrrec d'una professora, "la seño", que era una espècie de deessa per als seus deixebles. El vessant lúdic en canvi, deixava molt a desitjar perquè no hi havia un pati a on jugar a l'hora del recreo.

Les joguines dels nens d'aquells anys no eren cap prodigi de sofisticació ni tenien res de tecnologia punta. En molts casos, s'obtenien a partir d'objectes d'ús comú com draps –amb els que es feien pilotes–, tacons de sabata, fustes, cartrons, etc. En aquella escola, a l'hora en què haurien de sortir a jugar al pati, els nens no podien utilitzar cap joguina ni tan sols podien córrer amunt i avall. Llavors s'avorrien? No, utilitzaven la imaginació i la fantasia.

Un d'aquells nens ho explicava anys després:

"Jo dic que em vaig convertir en escriptor perquè el primer col·legi al que vaig anar no tenia pati [...]. Vull dir que durant el recreo parlàvem amb permís i durant les classes parlàvem sense permís, però l'únic que fèiem era parlar. Per això el meu joc preferit era el de contar aventis; aventis és diminutiu d'aventures. Ens explicàvem aventures entre nosaltres utilitzant protagonistes dels tebeos de l'època, de l'Inspector Dan, el Capitán Trueno, el Guerrero del Antifaz, Roberto Alcázar y Pedrin..."
(CLIJ Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil. Número 124, Febrer 2000)

Aquell nen es deia Andreu Martin i de gran es va convertir en un conegut escriptor de novel·la negra, de novel·la juvenil i infantil, guionista de còmics i fins i tot director de cinema. No sembla que la manca de joguines li provoqués cap problema psicològic, sinó que més aviat va ajudar-lo a desenvolupar les seves facultats creatives. Segons diu ell mateix, va aprendre a escriure jugant i ara es dedica a jugar escrivint.

No me'n recordo gaire d'aquella escola perquè han passat molts anys i només hi vaig anar un curs o dos, però m'agrada pensar que en aquell concurs de redacció que va convocar la "seño" també hi va participar l'Andreu i que, com que va haver més d'un guanyador, per una vegada, vam compartir els llorers del triomf.

Enviar comentari

 
Roger FM
06-10-08
 

Hi ha una cosa que m'he oblidat de dir en la meva historia. Suposo que n'Andreu Martin i jo vàrem ser companys de classe -les dates coincideixen- però jo no el recordo i em vaig assabentar de què ell havia estudiat a aquella escola mitjançant Internet. Aquest fet no afecta a la història, però em sembla convenient dir-ho.