Em sembla que em puc estalviar la feina d'explicar la raó del títol d'aquest article si avanço que les novel·les que comentaré són: Viatge al centre de la Terra (1864), Vint mil llegües de viatge submarí (1869-70) i les dues parts de De la Terra a la Lluna (1865 i 1870).

Viatge al centre de la Terra narra les aventures del professor Otto Lidenbrock -un científic per a qui no existeix gairebé res que no sigui la ciència- i del seu nebot Axel -enamorat de la filla del professor- per a qui l'aventura representa el seu viatge iniciàtic. Els acompanya en el seu viatge Hans, una presència silenciosa -només parla islandès- però imprescindible per a l'èxit de l'expedició.

Aquesta expedició té com a objectiu arribar al centre de la Terra, seguint les indicacions d'un missatge xifrat (és la imatge que encapçala aquest article) d'Arne Saknussemm, un alquimista islandès del segle XIV, que havia aconseguit arribar-hi i, el que és més important, tornar per poder escriure el pergamí amb el missatge secret.

Una cosa m'inquietava, segons anava avançant en la meva primera lectura. Com s'ho farien per tornar? Els viatgers no semblaven compartir el meu desassossec i semblaven ignorar que aquell era un viatge sense retorn. Afortunadament, a l'autor no li preocupaven aquestes foteses i va resoldre la situació satisfactòriament donant-li un final explosiu a la novel·la.

Les descripcions dels paisatges subterranis em van impressionar vivament i estic segur que van despertar en mi l'interès per l'espeleologia. La pràctica d'aquesta activitat em va permetre reviure, en més d'una ocasió, l'experiència del jove Axel quan es perd en un laberint de passadissos subterranis. Això em va ensenyar que una de les frases més sinistres que es poden pronunciar sota terra és: "Em sembla que per aquí ja hem passat".

   

Vint mil llegües de viatge submarí és una novel·la que em va costar una mica de llegir, degut a les inacabables descripcions de la fauna i flora submarina amb les que l'autor obsequia els seus pacients lectors.

Per altra banda, en l'època en què vaig llegir aquesta novel·la, el submarí ja no era una invenció desconeguda per a molts lectors, en fase experimental i amb un futur incert, com ho era quan va ser publicada per primera vegada. Per això, el Nautilus no va tenir per a mi el component fantàstic que devia tenir per als lectors de la primera edició. A més, tant per tant, em resulta més simpàtic l'elefant mecànic de La casa de vapor (1880) que aquest submarí.

Malgrat els defectes que li atribueixo, he de dir que es tracta d'una novel·la d'aventures amb un argument que no està mancat d'interès, que ens mostra escenaris exòtics i que en cap moment vaig pensar en deixar-la de banda, sinó que vaig llegir-la amb ganes.

El veritable protagonista de la novel·la és el capità Nemo. Verne no era un autor que acostumés a esmerçar gaire temps ni esforços en fer el retrat psicològic dels seus personatges, i això fa que el capità destaqui d'entre les altres criatures de l'autor i ocupi un lloc important en la seva obra literària. És un personatge enigmàtic, d'orígens incerts, que odia a l'espècie humana -especialment als anglesos- i del que es desconeix el seu destí, ja que el final de la novel·la no aclareix la sort del Nautilus i els seus tripulants. Tots aquests interrogants tenen resposta en una altra novel·la en la que apareix el capità Nemo als darrers capítols, en un paper breu, però decisiu.

   

L'acció de De la Terra a la Lluna s'inicia als Estats Units, a on els membres del Gun-Club, un club d'artillers guillats, condemnats a la inactivitat desprès de finalitzada la guerra de secessió, decideixen, per iniciativa del seu president Impey Barbicane, construir un canó gegantí, el Columbiad, capaç de disparar un projectil que pugui arribar a la Lluna.

Unes estadístiques ajuden a entendre quina mena d'element humà formava part del Gun-Club: Cada membre del club havia causat la mort d'una mitjana de 2375 homes. Es calcula també que, degut a les mutilacions patides en les campanyes en què havien participat, tocaven a un braç per cada quatre membres i a dues cames per cada sis.

Es construeix el canó i es dispara el projectil que, si bé en principi no s'havia dissenyat per a què fos tripulat, acaba sent condicionat per dur tres exploradors: Barbicane, el capità Nicholl -el seu enemic- i un francès, Michel Ardan, en un viatge que estava previst que havia de ser només d'anada.

De la Terra a la Lluna (que en l'edició de l'Editorial Molino incloïa les dues parts de la novel·la: De la Terra a la Lluna i Al voltant de la Lluna), la vaig llegir ràpida i fàcilment. Els personatges són divertits i intranscendents (més que de personatges, es tracta de caricatures), hi ha moltes situacions còmiques, la manera en què s'intenta arribar a la Lluna em va semblar absurda i les explicacions científiques -igual que en Viatge al centre de la Terra- no se'm van fer tan feixugues com les de Vint mil llegües de viatge submarí.

En aquesta novel·la, com en d'altres de l'autor, es fa palès que aquest es deixa endur pels tòpics relatius als comportaments nacionals. Representa els americans com una espècie de nens grans, eixelebrats, impulsius, que comencen les coses sense saber com les acabaran. És que potser les seves facultats premonitòries l'havien permès preveure la figura de George W. Bush?