Jules Verne - Viatges i aventures
La meva infancia recuperada (IV)
Pàgina d'inici
 
28-11-08
 

En aquest tercer i últim capítol dedicat a les "meves" novel·les de Jules Verne, escriuré sobre les aventures en escenaris exòtics, però més coneguts i accessibles que els de les narracions del capítol anterior.

Aventures de tres russos i tres anglesos a l'Àfrica Austral (1872) tracta d'una expedició anglo-rusa que té com a objectiu la mesura, mitjançant una sèrie de triangulacions, d'un arc de meridià amb la finalitat de comprovar l'exactitud de mesures similars fetes per altres científics com, per exemple, la de Dunkerque-Ocata (Barcelona) a la que s'afegiria posteriorment la de Barcelona-Formentera (Aquí es pot trobar un interessant article titulat "Barcelona i la mesura del Metre"). Era una època en la que s'intentava la implantació d'una forma de mesura universal: el sistema mètric decimal, el qual té com a element fonamental el metre.

En el moment de la seva creació, l'any 1791, el metre es va definir per l'Acadèmia Francesa de Ciències com la deumilionèsima part d'un quadrant de meridià (concretament, del meridià de París). Com aquesta definició no era gaire pràctica per al seu ús quotidià, l'any 1889 es va construir una barra de platí i iridi d'un metre de llargada que es va convertir el patró d'aquesta unitat. Actualment, la definició del metre és la longitud del trajecte recorregut en el buit per la llum durant un temps de 1/299.792.458 de segon.

Tornant a la història, l'expedició pateix molts entrebancs causats per les característiques del terreny i el clima, les desavinences entre els dos caps de l'expedició i principalment per l'esclat de la Guerra de Crimea (1854-1856) que motiva l'escissió dels expedicionaris en dos grups. Posteriorment, l'atac d'una tribu de nadius hostils els obligarà a col·laborar en la defensa de les seves vides i, sobretot, en l'èxit de la missió científica.

   

Miquel Strogoff (1876) explica les peripècies d'un correu que té la missió de portar un missatge del tsar al gran duc, el seu germà, a través d'una Sibèria envaïda pels tàrtars. En aquest viatge patirà mil penalitats, la més destacada de les quals és la pèrdua de la vista quan els tàrtars li cremen els ulls amb una espasa roent. Al final de la novel·la, Verne ens sorprèn treient-se un conill del barret.

D'aquesta novel·la hi ha una versió cinematogràfica "canònica", de l'any 1956, dirigida per Carmine Gallone i protagonitzada per Curd Jürgens i Geneviève Page. En canvi, hi ha una altra versió, que no estic segur de si és la de 1970 interpretada per John Phillip Law, en la que el tsar apareix com un dèspota i Nadia, la protagonista femenina, és la filla d'un pres polític i no vol saber res d'en Strogoff, a qui considera un esbirro del tirà. Indubtablement, aquesta versió és més ajustada a la realitat històrica però, que voleu que us digui, a mi no em va agradar.

Les novel·les i les pel·lícules d'aventures tenen uns bons i uns dolents que de vegades no corresponen amb la realitat de l'època o dels fets històrics. Un cas molt clar d'això és la pel·lícula 55 dies a Pequin, a on uns bòxers criminals ataquen sense motiu a uns benèvols colonialistes que només tracten de portar la cultura occidental a una inculta Xina. I això, és clar, sense obtenir cap benefici a canvi (!!). Però a mi, com a pel·lícula d'aventures, m'agrada.

   

A Robur el Conqueridor (1886) apareixen novament els americans eixelebrats, més obstinats i irracionals que mai. Els protagonistes secundaris són el president i el secretari del Weldon Institute, un club de fanàtics partidaris dels globus. Aquests creien que el futur de l'aviació depenia dels aparells més lleugers que l'aire, i es negaven a admetre qualsevol opinió en contra. Un dia, apareix al club un individu -Robur, el protagonista- que intenta fer-los veure la seva equivocació i que, davant la irada resposta dels "globistes", ha de fer-se fonedís per evitar el seu linxament.

Poc després, els dos membres del Weldon Institute son segrestats per uns desconeguts i duts a un giny volador, anomenat Albatros, dissenyat construït i dirigit per Robur. Ni veient-se dalt d'aquella màquina donen aquells homes el braç a tòrcer, es limiten a negar l'evidència.

Robur té alguns trets en comú amb el capità Nemo -fins i tot, també apareix en una altra novel·la de l'autor- però el seu retrat té moltes menys pinzellades que el del capità. No obstant, per a mi, són un personatge i una novel·la dignes de ser recordats.

   

La volta al món en vuitanta dies (1883) és, possiblement, l'obra més coneguda de Verne. Part del mèrit (?) d'això és degut a la versió cinematogràfica (1956) protagonitzada per David Niven i Mario Moreno "Cantinflas", i, en una època més recent, a la versió en dibuixos animats (1981) amb "Willy Fog" com a protagonista. Quan vaig llegir la novel·la encara no havia vist la pel·lícula, però si que havia vist els cartells anunciadors i, per això, em vaig passar tota la punyetera novel·la esperant que els protagonistes pugessin a un globus.

La relació entre Jules Verne i el cinema -en molts casos no gaire afortunada- podria donar lloc a un altre article o a una altra dotzena d'articles (Si busqueu a The Internet Movie Database trobareu 128 títols en què apareix com a escriptor), així que és millor deixar-ho córrer.

L'argument de l'obra ja és prou conegut i crec innecessari tractar de resumir-lo. És possible, em temo, que calgui esmentar que el nom del protagonista és Phileas Fogg (i no "Willy Fog" com als dibuixos animats) i el del seu criat és Passepartout (i no "Picaporte" com a les antigues traduccions de l'Editorial Molino i encara menys "Rigodón" com a la sèrie de dibuixos).

Com es pot veure, no he escrit massa sobre la novel·la. A part del fet que ja és una obra prou coneguda de tothom, a mi no em va causar una gran impressió, possiblement perquè, havent-ne sentit parlar tant d'ella, n'esperava més.

Això si, he d'esmentar el sorprenent final, marca de la casa, amb que ens obsequia l'autor. Són aquestes coses les que van fer de Jules Verne, un escriptor universal.

I aquí acabo aquesta sèrie de tres articles dedicats a Jules Verne. Falten moltes obres importants i, en canvi, hi figuren d'altres que no ho són gaire. La causa és que, per una banda, no vull allargar-me massa i, per una altra, el meu criteri de selecció ha estat molt personal i, per tant, subjectiu.

Enviar comentari