Les mines del rei Salomó
La meva infancia recuperada (VII)
Pàgina d'inici
 
08-01-09
 

   

En aquesta sèrie d'articles sobre les lectures de la meva infantesa i adolescència, no podia faltar l'obligada referència a Les mines del rei Salomó (1885), una novel·la de l'escriptor anglès Sir Henry Rider Haggard (1856-1925).

El protagonista és Allan Quatermain, un caçador anglès, que organitza una expedició amb la finalitat de trobar un aventurer desaparegut mentre intentava descobrir les llegendàries mines del rei Salomó.

Com es pot veure, l'argument no és massa original, però crec que l'habilitat narrativa de l'autor converteix aquesta en una de les millors novel·les d'aventures "africanes", per damunt de les aventures de Tarzan i de les novel·les de Jules Verne ambientades en aquell continent.

Jo la vaig llegir de molt menut (no sé en quina edició i, per aquest motiu, he il·lustrat l'article amb la imatge d'una de les moltes edicions de la novel·la), i la vaig trobar una aventura trepidant amb una acció que no decau ni un sol moment. Podria definir la novel·la amb una sola paraula: L'AVENTURA (amb majúscules, naturalment).

Un dia van projectar la pel·lícula Las minas del rey Salomón a un cine del meu barri. M'havia agradat tant la novel·la que les meves expectatives quan la vaig anar a veure eren exageradament optimistes. En aquell temps jo era tan innocent que em pensava que el guió de la versió cinematogràfica d'una novel·la, seguia fil per randa l'argument d'aquesta. Quin desengany! Aquell dia vaig descobrir que mentre que la imaginació d'un escriptor no té límits, el pressupost d'una pel·lícula sí que en té.

El que més em va cridar l'atenció va ser que on a la novel·la hi havia una guerra civil entre dos bàndols (el dels seguidors del legítim hereu del difunt rei de la tribu i el dels -enganyats- partidaris de l'usurpador), amb èpiques batalles on milers d'indígenes s'esbatussaven i a on les armes de foc dels expedicionaris causaven veritables estralls, a la pel·lícula només hi havia un aigualit combat entre els dos aspirants al tron. I és que uns milers d'extres, encara que siguin membres d'una tribu africana, suposen un increment important en el cost d'un rodatge.

I així va ser com aquella pel·lícula de 1950, guanyadora de dos premis Oscar (millor muntatge i millor fotografia) i nomenada al de millor pel·lícula, interpretada per dues estrelles com Stewart Granger i Deborah Kerr i dirigida per Compton Bennett, a mi em va semblar un bunyol. El temps i la comparació amb altres adaptacions cinematogràfiques han col·locat a cadascú en el lloc que li correspon.

Enviar comentari