Ahir vaig anar, com molts altres diumenges, al mercat de llibres de Sant Antoni i em va venir al cap una vella història. Vella perquè va passar fa molts anys i vella també perquè es deu haver repetit moltes vegades a molts indrets.

No diré els noms reals dels protagonistes per dues raons: per protegir el dret a la intimitat d’aquelles persones i també perquè és possible que la meva memòria, afeblida pel pas dels anys, em faci atribuir-les-hi injustament uns comportaments no gens assenyats.

Farà uns quaranta-cinc anys hi havia una petita botiga de queviures en un lloc proper al mercat de Sant Antoni. N’eren els amos la família "Núñez" i hi treballaven el pare i els dos fills.

Eren gent que tenien una gran dedicació al negoci –potser massa–, i no només treballaven de dilluns a dissabte, sinó que també obrien la botiga diumenge al matí. Per passar desapercebuts i evitar una possible multa, no aixecaven les persianes metàl·liques. Obrien una porta que donava a l'escala de l’edifici i per allà entràvem furtivament els clients, entre els que ens comptavem el meu pare i jo, molt jovenet aleshores, que l’acompanyava.

Diumenge a la tarda, marxaven a la "torre" que, com és natural, estava a prop de Barcelona (si hagués estat lluny, el poc temps que tenien se’n hauria anat en el viatge) i gaudien d’unes poques hores d'esbarjo, abans de tornar a la feina dilluns al matí.

Fins aquí no hi ha res d’extraordinari, l’afany de tenir molts diners i l’estupidesa humana acostumen a anar de bracet. Però hi ha un punt en què s’ultrapassen els límits del que és raonable.

Va arribar un dia en què el fill gran va voler-se casar. Els nuvis van fixar la data –un diumenge– i l’hora –pel matí– d’aquell esdeveniment tan important. La resposta del pare del noi va ser més o menys aquesta: "Diumenge al matí? Ni parlar-ne, hem d’obrir la botiga". El fill ho va acceptar resignat, però la núvia, que segurament no havia estat criada en un ambient tan laboriós i que pensava que no podia començar la seva vida de casada cedint en una qüestió tan important, es va negar a canviar l’hora de la cerimònia.

Finalment, la boda es va celebrar al matí, sense la presència del pare i del germà petit que, com cada diumenge, van obrir el negoci tement perdre la clientela, que no entendria que aquell dia la botiga romangués tancada per un motiu tan poc important com era el casament d’un dels fills.

Acaba aquí la història que em va explicar el meu pare. No sé com va anar un matrimoni que començava tan malament. Tampoc vull aplicar qualificatius ni exposar les meves conclusions. Que cadascun en tregui les seves...

Ja fa anys que la petita botiga es va convertir en un supermercat que, a dia d’avui, segueix obrint els diumenges al matí com ho feia en l’època dels fets que he explicat. La diferència és que actualment no se’n amaguen i ho fan obrint totes les portes de bat a bat. Ah! La botiga sempre és plena de gent.

Hi ha arreu del món llegendes que parlen de gent que ha venut l’ànima al diable a canvi de riqueses, però és tracta generalment de gent més llesta que els personatges d’aquesta història: a diferència d'aquests, a aquells les riqueses els hi arribaren sense haver de treballar per guanyar-se-les.