La pel·lícula més llarga
Pàgina d'inici
 
Roger FM
rfm@rogerfm.net
17-08-09

Encara que aquesta pel·lícula només dura 84 minuts, el títol d'aquest article està plenament justificat, ja que vaig començar a veure-la el 1972 i no l'he acabat de veure fins fa uns dies. Això requereix una explicació, encara que qui llegeixi aquestes línies comprendrà que durant aquest temps, a més de veure el film, he fet algunes altres coses.

Un dissabte a la tarda, durant el meu servei militar, estava veient una pel·lícula de submarins a la cantina de la unitat a la que estava destinat, quan, en el moment més interessant, van venir uns pescadors marroquins a preguntar-me si ja tenia una foto que els hi havia fet temps enrere. Sí, la tenia i els la donaria quan acabés la pel·lícula. No, hauria de ser ara perquè la seva barca salpava de seguida. Era només un moment, la pel·lícula s'estava acabant. No, sortien ara mateix. Els la podria donar un altre dia. No, anaven a pescar a un altre lloc i trigarien mesos a tornar. Així que, com eren molt bona gent i no volia clavar-los un moc, al final vaig haver d'aixecar-me i anar a buscar la foto. Naturalment, quan vaig tornar amb ella, la pel·lícula ja s'havia acabat.

En aquell moment, jo estava lluny de sospitar que haurien de passar gairebé quaranta anys abans de poder veure aquell final.

Jo no sabia el títol de la pel·lícula i només en recordava una cosa que marqués la diferència amb tants altres films del mateix gènere: unes preses submarines on es veia enfonsar-se als vaixells japonesos, que jo creia -equivocadament- tocats pels torpedes del submarí protagonista de la cinta.

Durant tots aquests anys, cada vegada que s'anunciava el passi per televisió d'una pel·lícula de submarins de la Segona Guerra Mundial, ambientada en aigües del Pacífic, jo la veia per si es tractava de la mateixa pel·lícula. I sempre, una i altra vegada, sentia la mateixa frustració quan arribava el final sense que apareguessin les escenes d'enfonsaments tan esperades.

Fa uns dies, se'm va acudir que podria descobrir el títol de la pel·lícula si buscava en una hemeroteca la programació de televisió dels dissabtes a la tarda en l'època del meu desterrament. Les hemeroteques són una gran cosa i si són on line encara millor, ja que no hi ha necessitat ni de sortir de casa per trobar el que hom busca.

En uns minuts vaig descobrir el que havia intentat recordar durant tants anys: La pel·lícula es va emetre el dia 15 d'abril de 1972 amb el títol de "El submarino Seahawk".

Com un gos de caça que ha trobat la pista de la peça que anava rastrejant, em vaig llançar a fer més indagacions.

Em vaig assabentar que s'havia editat en DVD amb el títol de "El Halcón Marino" i, el que considero com una recompensa addicional als meus esforços, que estava d'oferta al FNAC i a "El Corte Inglés". A les poques hores, de tornada i amb la pel·lícula a les mans, el primer que vaig fer va ser veure la part final fins que vaig trobar les escenes que recordava i de les quals en mostro aquí un parell d'exemples.

La pel·lícula no és gran cosa, és una més de submarins i no de les millors però, per la satisfacció que vaig tenir en veure-la, la considero mereixedora d'un Oscar.

Enviar comentario