La infància recuperada
Pàgina d'inici
 
Ernest
16-03-11
 

He buscat aquest article, perquè em sonava allò de la infància recuperada. Precisament ha vingut a la memòria remenant llibres a casa dels meus pares ja molt grans. Els llibres que allà van quedar són en majoria de text. Els llibres que em compri al meu gust estan tots aquí, al meu domicili actual encara que alguns per falta d'espai al traster, un lloc indigne per als llibres.

Moltes vegades he pensat en cedir-los, intercanviar-los o simplement regalar-los. Però els arribes a agafar tal afecte que els guardes com un tresor. Com un esforç que et va suposar comprar-te'l allà per l'any 1970.

En tenir aquests llibres de nou a les mans. No he recordat més llibres, no.

M'han portat records de la meva infància. Una infància marcada, no sé si és molt atreviment dir postguerra o potser post-postguerra. En qualsevol cas un temps infinitament diferent al que vivim. Una Espanya gris on algunes classes tenien difícil sobreviure i on encara s'aplicava la llei de "Vagos y Maleantes". Una Espanya en Blanc i Negre, que és la frase que sempre utilitzo en aquests casos, perquè crec que és la més adequada.

Afortunadament "Herr Alzheimer", encara no ha entrat en la meva vida i això m'ha fet recordar aquella infància a la meva ciutat, ara de poc més de 50.000 habitants. però que en el seu dia tindria les mateixes vivències que qualsevol barri de Barcelona.

Era una ciutat eminentment agrícola, però que a principis dels 60 despertava industrialment. Quantitat de famílies d'Andalusia van aparèixer tot d'una, atrets per la indústria del taulell (rajola de València). Les cases van començar a aparèixer sense ordre ni concert a les afores de la ciutat gairebé embolicant aquesta indústria "taulellera" de recent creació. Eren gent humil, treballadora, que en dissabte i diumenge omplien un bar, (ja desaparegut) que estava just al costat de casa dels meus pares.

Aquest bar el vaig veure canviar dia a dia conforme anava canviant el temps. Des de bicicletes amb l'eina en el portamaletes. Totes d'agricultors. Fins motos a l'any 70 fruit d'un canvi classista a causa de la indústria, vaig veure a la seva porta.

En aquell bar passi moltes hores de la meva vida. A la sortida de l'escola anava arreglar ampolles en les corresponents caixes, i el seu propietari, sempre em recompensava donant-me dos o tres pessetes. Era un sobresou a principis dels 60. A més barra lliure clar, això si de "Cacaolat".

En totes les hores que passi en aquell bar de barri, vaig veure gent de tota mena. Potser massa per començar a comentar aquí. Es faria molt llarg.

De totes maneres si la cosa va bé i amb permís del Sr Roger FM i de Herr Alzheimer, us prometo una segona part. Segur que encara que el títol és BCN i + no canviaran tant les meves vivències de poble, com les de qualsevol noi, d'un barri obrer de la Barcelona dels 60. De la Barcelona en Blanc i Negre.


 
Roger FM
rfm@rogerfm.net
16-03-11
 

Aquest comentari m'ha estat enviat per l'Ernest com una resposta per al meu article "La meva infancia recuperada". Tanmateix, com ja ha passat alguna altra vegada, m'ha semblat massa valuós per passar desapercebut, quedant en un segon terme, i m'ha semblat millor dedicar-li un capítol apart.

Espero que l'Ernest compleixi la seva promesa i ens ofereixi la continuació dels seus records. Records –com bé diu ell– en blanc i negre.


 
Ernest
21-03-11
 

Tants personatges van passar per aquell vell bar, que sense cap dubte es podria fer una pelicula. M'imagino que seria una pelicula entretinguda encara que no contaria gran cosa. Seria una més d'una realitat passada semblant a la pel·licula "Un Franco 14 pesetas". Una realitat passada que sembla increible, i potser no li interessi ja a ningú excepte aquells que la varem viure.

Els meus primers records es remunten a quan encara vestia amb pantalons curts. Era habitual en aquella època dur pantalons curts hivern i estiu fins que te "calçaven" els pantalons llargs quan tenies uns pèls considerables en els teves ja no tan infantils cames. Això si. Els pantalons curts eren curts. Res de fins al genoll.

Recordo que la gent que anava a aquell bar, es dividia en diversos tipus. Quan anava al matí a la l'escola la majoria eren agricultors de camí al camp per iniciar la seva jornada. Quan tornava eren repartidors que feien el seu repartiment en velles DKW, fins i tot algun havia amb carro tirat per cavall, sobretot els que es dedicaven a portar àrids a les obres, o carregar runa.

Em cridava poderosament l'atenció uns personatges que apareixien al voltant de les 17 h. Eren dos. Un era eixut amb el pèl bastant blanc. l'altre estava més entrat en carns. A jutjar per la seva manera de vestir no eren ni agricultors ni mecànics ni res que els semblés.

Els dos vestien amb americana. però de quina manera. Eren tratges que semblaven usats. "De pata de Gallo, o mil rayas". Era el que es portava. El tratge l'aguantaven gairebé tota la setmana o l'hi canviaven màxim un cop i l'anaven repetint. Tampoc hi havia per a mes.


Vestian camisa blanca i corbata. fina i fosca. Les puntes dels colls de la camisa desafiaven la llei de la gravetat i s'elevaven de manera inversemblant apuntant al sostre, a mi em tractaven molt bé parlaven molt entre ells i amb els pocs que a aquestes hores es podien permetre estar al bar, en un país on acabar la jornada laboral abans de les 20 h era poc menys que impossible.

Eren grans bevedors de conyac, marques com Fundador o 103 eren les habituals que solien demanar. Més tard vaig saber que tots dos treballaven en un banc del centre que distava d'aquest bar com a mínim 300 metres.

Potser la seva condició de banquers els fes amagar una mica del seu entorn. O potser es paraven ja de camí a casa. El treball tenia tota la pinta d'haver-ho aconseguit per estar en el bàndol vencedor. O els seus pares.

En qualsevol cas no tots podien presumir de banquer en aquella època, i el que ho era. Era més per endoll que per oposició.

Amb el temps en un carrer del costat van posar un saló de ball. Els carrers s'animaven cada diumenge. Aquesta sala portava música en directe i els nuvis (com dèiem nosaltres) anaven a ballar.

Al vell bar no li afecte massa, aquest canvi, encara que amb la modernitat va posar màquines de boles, un futbolí, un billar (francès) i el "Top Ten". una màquina de discos. Era curiós veure aquella màquina com rspondia al estímul de "Un Duro". Si senyors tiraves un duro polsaves unes tecles, i el demés ho feia sola. Aviat es va fotre la cosa. A mi que m'alegrava sentir a Raphael, Adamo i tots aquells cantants mitics. me'ls van canviar per Juanito Valderrama, i Manolo Caracol. Un grup d'amics. acabaven de fundar un pseudo-club de flamenc i li exigien aquest tipus de musica al propietari.

Però aquest no va ser l'únic canvi que va patir al bar. El bar canviava com l'entorn. La sala de ball es va convertir en Discoteca. Eren aquelles discoteques que solia anar amb 16 anys i que s'obrien en dissabte tarda i nit, i diumenge tarda, i fins i tot posaven música per ballar "agafat". Les filles del propietari van créixer i es van involucrar en el vell bar. Això atreia gent jove i no tan jove, les noies estaven de bon veure, i aixo era important. La màquina de discos també va canviar, i amb ella els discos. El flamenc va donar pas a Bonny M o Donna Summer. I altres musiques discotequeres de la epoca.

Els monos de mecànic i les boines, van donar pas als pantalons de campana i les sabates de plataforma. La meva infancia, ja no era la meva infància si no la meva joventut. Aviat em aniria a la mili, i l'Espanya en blanc i negre poc a poc anava prenent color. Inmadura e insegura però en color.

Però això ja és una altra història...

Enviar comentari